“... Vet aquí un cavall blanc, i el qui hi muntava sobre tenia un arc, i li fou donada una corona, i va sortir per vèncer i vèncer progressivament” Apocalipsi 6,2

Apocalipsi 6,2 Hússar francès. Dibuix: Dionisio Àlvarez Cueto
Hússar francès. Dibuix: Dionisio Àlvarez Cueto.

Combat rere combat, els efectius lleidatans van anar minvant. Finalment, el 30 d’octubre de 1809, Baget viuria la seva última batalla, al capdavant dels darrers 150 veterans, contra forces cinc vegades superiors, a la vila de Torres de Segre. Tot i la desesperada defensa, va caure presoner dels francesos juntament amb els pocs supervivents del Primer Regiment de Lleida. Baget va sobreviure a la captura, tot i ser maltractat, tant pels soldats com pel mateix Suchet, en venjança per la batalla de Fonz, o del Cinca. Un cop a França, el van jutjar per crims de guerra.

“... Vet aquí un cavall negre, i el qui hi muntava sobre tenia a la mà unes balances. I vaig sentir una veu d’enmig dels quatre vivents que deia: un picotí de blat per un denari, i tres picotins d’ordi per un denari...” Apocalipsi 6,5-6

Apocalipsi 6,5-6 La demanda de diners i queviures va ser constant en tot el territori. Calia finançar la guerra i la pressió sobre la població civil en demanda de recursos es feia sentir greument des dels dos bàndols.
La demanda de diners i queviures va ser constant en tot el territori. Calia finançar la guerra i la pressió sobre la població civil en demanda de recursos es feia sentir greument des dels dos bàndols.

Pel que fa a l’exèrcit ocupant, no va tenir mai prou forces per cobrir tot el territori i va limitar la seva acció a grans operacions de càstig i rapinya de béns i queviures i de segrest de membres de les famílies benestants per demanar-ne rescat.

Un oficial de dragons francès, Desvernois, va escriure en les seves memòries que durant l’any 1810 les seves accions de guerra bàsicament consistien a saquejar el territori. A tall d’exemple, explica que a mitjan desembre, al capdavant de 1.000 homes, es va encaminar cap a les Borges Blanques. A les tres de la matinada va ordenar l’assalt. A les deu del matí ja estaven carregats de blat, ordi i oli els dos-cents carruatges que portava i a la tarda ja era a Lleida amb la seva preuada càrrega. Naturalment, la gent de les Borges restava condemnada a la fam.

El 8 d’abril de 1810, mossèn Pere Ribera va deixar escrit com Tàrrega va ser saquejada i que, mercès a l’acció d’un grup de ciutadans, van aconseguir amagar “les santes espines”, unes relíquies molt preuades per la població.

“... Vet aquí un cavall verd oliva, i el qui hi muntava sobre tenia per nom La Mort...” Apocalipsi 6,8

Apocalipsi 6,8 Gravat de la guerra del francès. Carro amb cadàvers

La guerra, per descomptat, però també la fam, les malalties i la misèria que la guerra comporta en tots els àmbits van causar en el territori un desastre demogràfic demolidor. Durant la guerra, el corregiment de Lleida va perdre prop del 20% dels seus habitants.

Per la seva banda, el cost humà per a l’exèrcit francès va ser igualment terrible. Un càlcul aproximat xifra en tres-cents mil els morts francesos durant la guerra d’Espanya.

Desvernois explica en les seves memòries com, en poc més de sis mesos, una divisió saxona és aniquilada completament per malaltia a Catalunya (Desvernois 394).

“... I va sortir un altre cavall, roig, i a qui hi muntava sobre li fou concedit de treure la pau de la terra, que es matessin els uns als altres...” Apocalipsi 6,4

Apocalipsi 6,4 Logo evoluciona
Oficial de granaders de l'exèrcit francès. Dibuix: Dionisio Àlvarez Cueto.

Com totes les guerres, la de 1808 també va comportar desaforats actes d’injustícia, d’odi i de complaença en la crueltat. A Tàrrega, el juliol de 1808 es va aixecar una lleva per nodrir els terços de miquelets. S’hi van allistar 196 homes, dels quals 106 eren voluntaris i la resta, quintos. Tanmateix, 36 van pagar una suma de diners per lliurar-se del front.

Cinc miquelets de Lleida van ser capturats prop d’Hostalric per una columna francesa i van ser salvatgement torturats i cremats vius.

És un fet poc conegut que bona part dels soldats imperials que servien al front català no eren francesos, sinó italians, alemanys, polonesos, etc. i que, a més, eren reclutats i enviats a la guerra contra la seva voluntat. El pare Raimon Ferrer, vicari de la parròquia de Sant Just, en va ser testimoni de primera mà:

“... mostraban sus llagas y cicatrices que les habían hecho en los dedos pulgares las pequeñas esposas con que eran afianzados hasta la frontera de España.”